Per Matthew Hoh, 21 d'abril de 2020
de Counterpunch
Portant la casa de la guerra de l'enemic; Canten les Muntanyes de Nguyen Phan Que Mai
Vaig néixer prop de Nova York el 1973, any en què els Estats Units van acabar oficialment la seva guerra al Vietnam i vaig portar a casa la darrera de les seves tropes de combat. La guerra del Vietnam, coneguda pels vietnamites com La guerra dels Estats Units, sempre em va treure alguna cosa, fins i tot mentre vaig llegir història després de la història, vaig mirar documentals i, com a oficial del Cos del Mar, va investigar còpies dels manuals del cos marí de guerra. Malgrat això, la guerra es va dur a terme un parell d’anys després del meu naixement pel poble vietnamita, que els pobles de Cambodja i Laos van patir assassinats massius i atrocitats mentre jo era un noi, i que fins avui, com ara sóc un home seu. A finals dels anys quaranta, tant famílies vietnamites com americanes, en milions de persones, pateixen la mort i la discapacitat pels efectes verinosos i duradors de l’agent Orange, per no parlar dels milers que són assassinats i afectats cada any a causa de les restes no explotades de milions de tones de EUA. les bombes van caure a Cambodja, Laos i Vietnam, la guerra va tenir pocs efectes personals en mi. Fins i tot, amb la meva connexió ara amb molts veterans del Vietnam i la meva experiència trobant a membres de la família que han perdut marits, pares i germans a l'Agent Orange, una connexió a la guerra del Vietnam a la meva pròpia vida i a les meves experiències a la guerra a l'Afganistan i l'Iraq ha estat simplement acadèmic o teòric.
El mateix any que vaig néixer Nguyen Phan Que Mai va néixer al nord de Vietnam. Com tots els vietnamites, Que Mai experimentaria la guerra dels Estats Units, la seva gènesi llunyana, la seva execució ranci i les seves conseqüències omnipresents, en termes totalment personals. Per a Que Mai la guerra estaria directament i indirectament a l’arrel de totes les coses, no es podria compondre ni expressar res sense que hi assistís alguna substància de la guerra. La guerra en totes les coses, sent vàlida per a tots els vietnamites, només va ser vàlida per a aquells nord-americans i les seves famílies enviats a matar i ser assassinat al camp de batalla del colonialisme latent i la histèria de la Guerra Freda. Que Mai treballaria per sobreviure com a agricultor i venedor ambulant durant molts anys fins que un programa de beques la va enviar a Austràlia a estudiar. Des d’Austràlia, començaria una carrera en treballs de desenvolupament per millorar la vida de les persones no només a Vietnam, sinó a tota Àsia. Que Mai també començaria un procés d’escriptura que contribuiria igualment a la curació i recuperació de la guerra, tant com a la tasca de desenvolupament en què va participar i va dirigir.
Canten les Muntanyes és el novè llibre de Que Mai i el primer llibre en anglès. És una novel·la d’una família que intenta sobreviure al nord de Vietnam des de la segona guerra mundial durant els anys posteriors a la derrota del govern del sud-vietnamita pel nord. Es tracta d’un llibre que ha rebut crítiques raves per una àmplia varietat de crítics com ara New York Times, Publishers Weekly, i Pàgina del llibre, i té 4.5 i 4.9 puntuacions Goodreads i Amazonaixí que els meus comentaris no reflectiran les intenses i belles qualitats de la prosa de Que Mai ni la forma embruixadora i de conversió de pàgines de la seva història. Més aviat, simplement vull dir que la gent dels Estats Units hauria de llegir aquest llibre per entendre el que hem fet als Estats Units a tants fora dels Estats Units.
Des de fa molts anys, quan se m’ha preguntat quins llibres s’han de llegir per comprendre les guerres dels Estats Units actuals al món musulmà, he recomanat dos llibres, ni sobre les guerres actuals ni sobre el Vietnam: David Halberstam El millor i el més brillant i de Neil Sheehan Una mentida lluminosa brillant. Llegiu els llibres que dic a la gent i entendreu per què els Estats Units estan en aquestes guerres i per què aquestes guerres no s’acabaran. Tanmateix, aquests llibres parlen poc de la gent de les guerres: les seves experiències, patiments, triomfs i existència. Com ho fan Halberstam i Sheehan per entendre els Estats Units en aquestes guerres, també ho fa Que Mai per comprendre la gent que hi ha clavada per sota, explotada per ells i arrebossada.
Hi havia diverses ocasions mentre llegia Canten les Muntanyes Vaig pensar a parar. Les nàusees i el pànic febril que el llibre em va induir mentre vaig llegir les paraules de Que Mai sobre la seva família (tot i que és una novel·la es pot entendre que va ser presa en gran part de la història de la seva família) va despertar els records de molts iraquians i afganesos. He conegut, molts encara als seus països d'origen, la majoria encara viuen i sobreviuen a través d'una guerra continuada o potser una de les seves pauses. La culpa de les guerres, el que vaig participar i el que vam fer com a nació a tants milions d’innocents, condueix la meva idea suïcida, com ho fa la de molts altres veterans nord-americans. Com potser hauria de ser ...
Què Canten les Muntanyes detalla i explica sobre la guerra, no només els detalls de la pena, l’horror, la inutilitat, els judicis i la minuciositat d’aquesta, sinó els seus efectes duradors a través de generacions, dels seus requeriments constants de sacrifici i de la reproducció de l’extremisme polític, cultural i social. , no es limita a l’experiència vietnamita, sinó que s’estén a tots els afectats per la força i els capricis de la guerra. Segurament hi ha elements i aspectes Canten les Muntanyes que són específiques de l’experiència vietnamita, de la mateixa manera que hi ha elements i aspectes de les guerres a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia, el Pakistan, Somàlia, Síria i el Iemen que són únics per a cada país. Però fins i tot en aquesta diferència, hi ha una identitat, ja que la causa de la guerra, la raó d’aquest tipus, som nosaltres, els EUA.
Que Mai ha escrit un llibre intemporal de tristesa i pèrdua i de victòria i victòria. Tant si és conscient que Que Mai ha parlat durant generacions fora del Vietnam, milions de milions de persones han estat bombardejades, posades sota terra, obligades a fugir i desesperades de viure; persones que estan bojes però lúcides en el seu desig de no només escapar i sobreviure, sinó finalment superar i substituir la màquina de guerra nord-americana. És un llibre també per als nord-americans. No és un mirall per a nosaltres de qualsevol manera, sinó una finestra, una visió del que hem fet i continuem fent a tants arreu del món, tant des d’abans de quan era jove com fins ara en edat.
